“Tot comença amb la voluntat d’ensenyar medicina a la Universitat Pompeu Fabra”, explica Jordi Camí, catedràtic de Farmacologia i primer director del Departament de Ciències Experimentals i de la Salut (DCEXS), que avui coneixem com de Medicina i Ciències de la Vida (MELIS) de la UPF, només començar l’entrevista. Fa memòria del que ell situa a finals de l’any 1995.

Tot i que la idea inicial aviat va ser tombada per desacords institucionals, la voluntat de fer uns estudis de ciències de la salut a la Universitat va donant fruits. “Quan jo estudiava medicina, cap als anys vuitanta, a la Universitat Autònoma de Barcelona es feien uns estudis de ciències mèdiques bàsiques, cosa que em va fer pensar que es podia ensenyar la biologia general d’una altra manera. Fent èmfasi en l’itinerari de biologia biomèdica, més propera a la medicina”, explica Camí.

D’aquí, en va sorgir Biologia Humana, la primera llicenciatura que la Universitat Pompeu Fabra va impartir, a la Facultat de Ciències de la Salut i de la Vida, en un curs que s’iniciava el setembre de 1998. La Facultat ja s’ubicava al que avui coneixem com a edifici docent. Tot i que, en aquell moment, les instal·lacions de recerca i docència només ocupaven dos terços de l’edifici actual. La resta l’ocupava l’Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques (IMIM), avui en dia Hospital del Mar Research Institute.

Aquesta història no seria la mateixa sense els alumnes, que han fet créixer el Departament sent repte i, alhora, motor. En aquest exercici per repassar la història del MELIS, els alumni també prenen la paraula.

Construir des de zero, apuntant alt

Seguint la tradició de la Universitat, la Facultat de Ciències de la Salut i de la Vida tenia, i continua tenint, un únic departament, heterogeni i singular, que engloba moltes de les disciplines de la biomedicina. Internament, el departament estava organitzat en base a la ciència que feia el personal; però sempre garantint la docència. Un aspecte que es va tenir en compte des del reclutament del professorat.

“Volíem captar persones reputades que ens permetessin garantir una recerca moderna i d’excel·lència i que, a la vegada, tinguessin una sensibilitat per la docència. Això no era obvi ni trivial, però ens en vam sortir en bona part gràcies a l’ajut de la comissió externa d’assessors”, explica Camí.

Per captar talent internacional, vam anunciar les posicions de professorat a la premsa escrita. “Vam ser pioners i se’ns va criticar molt per atrevir-nos a publicar anuncis de preselecció a La Vanguardia i El País. També vam anunciar les primeres posicions de professorat, que acabarien sent funcionaris, a Nature i a Science”, rememora el catedràtic.Això no tenia precedents a la universitat espanyola.

En aquest procés de contractació inicial, es van reclutar investigadors com Jaume Bertranpetit, Ricard Solé, Miguel Ángel Valverde, Francesc Posas, Juana Díez o Elena Hidalgo; tots ells encara ara presents a la plantilla del MELIS.

“L’arribada d’un grup nou al campus del Mar suposava haver d’adaptar els espais. Recordo que fèiem visites amb els investigadors i els arquitectes per comprovar si els espais s’adequaven a les seves necessitats o si havíem de fer-hi alguna adaptació. Tot això sense perdre de vista que teníem limitacions econòmiques i que érem un equip amb poques persones per fer la feina. Però tant el PDI com el personal de gestió sempre vam treballar conjuntament i de manera eficient. Per convicció i perquè no quedava més remei!”, recorda Fina Lorente, que dirigeix el campus del Mar des de l’any 1999 i que es va encarregar d’adequar els espais amb el degà d’aquell moment, Jaume Bertranpetit.

Un pol de biomedicina al sud d’Europa

La història del MELIS no hagués estat la mateixa sense els Jocs Olímpics de Barcelona del 1992. “Quan s’estava modificant el pla especial d’urbanisme de la ciutat l’any 1991, vam aconseguir que el solar de l’antic camp de futbol de la Barceloneta quedés tipificat com a equipaments i parc biomèdic”, confessa Camí. Al seu entendre, aquesta va ser la clau del que vindria després. La creació del Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona (PRBB). Una empresa que va fer que el catedràtic deixés la direcció del Departament.

El relleu el va prendre Miguel López-Botet, catedràtic d’Immunologia, que va ser el primer director electe i que va encapçalar la institució durant gairebé dos anys. “Al Departament, l’ambient era molt agradable. Tothom arrencava amb molta il·lusió. Recordo que posar en marxa els laboratoris amb la gran diversitat de materials que necessitàvem era tot un repte; però vam rebre molt de suport per part del personal d’administració assignat per la Universitat”.

En aquell període es van equipar els laboratoris de recerca, destinats als investigadors que havien arribat, i també tres laboratoris de pràctiques on es faria la docència.

“Les necessitats de la recerca no tenien res a veure amb el que la UPF havia fet fins a aquell moment”, explica Fina Lorente. “En conseqüència, les persones d’administració ens vam haver d’adaptar a la novetat, una constant al campus del Mar. Nosaltres sabíem fer la gestió econòmica i docent. Però també vam haver d’aprendre a muntar i a gestionar espais especialitzats com una sala de cultius o un estabulari de comportament!”.

López-Botet també recorda que, amb un ajut del Ministeri, es van poder comprar equipaments bàsics per posar en marxa els primers serveis cientificotècnics. El 2000, es va inaugurar el Servei de Genòmica i el 2001 arrencava l’embrió del que ara és la Unitat de Citometria de Flux, amb Òscar Fornas al capdavant. Durant aquell període es començava també a visualitzar i a discutir el projecte del que hauria de ser el PRBB.

“Quan vaig arribar a Barcelona, l’any 2000, els companys em van dir: ‘Aquí, on hi ha el camp de futbol, farem un centre de recerca’. I vaig pensar que allò era un acte de fe!”, confessa López-Botet. Sis anys més tard, amb Fernando Giráldez al capdavant, el Departament es traslladava al nou Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona amb el Centre de Regulació Genòmica (CRG), l’IMIM (actualment Hospital del Mar Research Institute) i el Centre de Recerca en Epidemiologia Ambiental (actualment Institut de Salut Global), conformant un dels pols de biomedicina més potents del sud d’Europa.

Un viver de talent

“Per al Departament, el PRBB és un repte continu. Una comparació constant”, admet Arcadi Navarro, que va estar al capdavant del Departament entre el 2013 i el 2016. “Quan els acadèmics vivim aïllats en un entorn uniformement temàtic o quan vivim sense un centre de regulació genòmica o un laboratori europeu de biologia molecular, potser vivim molt satisfets. Però a nosaltres, aquests veïns, que innoven constantment, ens fan engrandir”.

Abans d’arribar al PRBB, Fernando Giráldez, catedràtic de Biologia del Desenvolupament,i director delDepartament entre el 2002 i el 2006, va haver de distribuir els espais que el MELIS havia d’ocupar al nou recinte.

Tot i que sabia que amb el trasllat hi sortiríem guanyant, no va ser un procés fàcil. “Recordo que em van donar els plànols de la tercera i la quarta planta del Parc i em van dir: ‘Organitza aquests espais’. Vaig fer molts dibuixos de com havia de ser el nou departament. I quan ja ho tenia tot dissenyat, els aparelladors em van dir que havia de cedir una cinquena part de la nostra superfície a serveis generals per fer passar les canalitzacions. I vam haver de reorganitzar-nos!”, comenta.

Malgrat els entrebancs, i la recança de Giráldez d’haver delimitat massa alguns laboratoris i no haver pogut tenir una bona sala de cafè, hi havia consens que ser al PRBB era un gran avantatge. “Hi ha uns recursos humans i materials que, per a una facultat petita d’una universitat convencional, serien inabastables. I als recursos se suma un efecte de pressió col·lectiva que et fa estar a l’altura de les circumstàncies”, afirma el catedràtic.

A més, “al PRBB no hi ha separacions físiques entre institucions. Aquí compartim espais, serveis científico-tècnics i una massa crítica d’investigadors que difícilment es podria trobar en un departament universitari”, observa David Comas, que va dirigir la institució entre el 2016 i el 2022.

L’esclat de la docència

La docència impartida a la Facultat de Medicina i Ciències de la Vida de la Pompeu està totalment lligada a la figura de Jordi Pérez, que va arribar a la Universitat el 1998 per fer de cap d’estudis i dirigir l’Oficina de Coordinació i Avaluació Acadèmica. Pérez venia amb l’encàrrec de dirigir un projecte educatiu innovador i col·lectiu, i va projectar accions per fomentar les habilitats pràctiques i les competències transversals dels estudiants. En destaquen l’aprenentatge basat en problemes; l’ús de noves tecnologies; un programa d’acció tutorial professor-alumne, que s’allargava durant tota la carrera, i un programa d’avaluació conjunta. Anys després, algunes d’aquestes mesures van ser adoptades per altres departaments de la Universitat.

Amb tot, les idees del qui va ser degà de la Facultat entre el 1999 i el 2012 no només afectaven els estudiants. “En Jordi dissenyava uns cursos de formació obligatòria per al professorat, als quals assistíem tots els professors del Departament”, rememora Jaume Bertranpetit, que va donar suport a les iniciatives de Pérez mentre era degà el curs 1998-1999.

“Aquestes accions per innovar en docència van ser pioneres”, explica Jordi Pérez, i gràcies a elles el Ministeri d’Educació i Ciència va atorgar, el 2006, als estudis de Biologia Humana el tercer Premi Nacional d’Investigació i Innovació Docent pel seu aprenentatge basat en problemes. Però els reconeixements a la docència impartida no van acabar aquí. Els anys 2002, 2005, 2009, 2013 i 2016, els estudis impartits a la Facultat van ser distingits amb el premi Vicens Vives, que atorga la Generalitat de Catalunya a la màxima qualitat docent. I els professors Jordi Pérez i Josep Eladi Baños van rebre el mateix guardó per la seva tasca docent els anys 2011 i 2015, respectivament.

Anys després, la implementació de les mesures per configurar l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior (EEES), el que col·loquialment coneixem com a Pla Bolonya, va suposar una adaptació dels estudis que s’impartien a la Facultat. “Jordi Pérez i el seu equip van fer molt bona feina adaptant el pla d’estudis de la llicenciatura en Biologia Humana, i a mi em va tocar dissenyar i escriure els plans d’estudis dels nous màsters”, recorda Giráldez.

“Em vaig convertir en un traductor entre el llenguatge dels dialectes, el del butlletí oficial de l’Estat i el dels meus col·legues, i vaig convertir allò que en dèiem itineraris de coneixement en sis programes de màster, que van començar el curs 2006-2007”, detalla el catedràtic en Biologia del Desenvolupament.

L’adequació dels plans d’estudis va coincidir amb la remodelació dels espais del campus. Durant sis anys, les classes es van fer en mòduls prefabricats. “Les obres van ser un teló de fons, durant anys i anys. Primer, les del PRBB, i després, les de la rehabilitació de l’edifici docent, que van durar sis anys”, recorda Fina Lorente.

“Mantenir l’activitat docent va suposar una gestió increïble. L’endarreriment de l’etapa final de les obres del PRBB va coincidir amb un inici de curs, i durant un trimestre vam haver de fer mans i mànigues per situar la docència als pocs espais sense obres que teníem. Vam fer classes a l’auditori, a la biblioteca a primera hora del matí i, fins i tot, alguna al menjador. Els estudiants van organitzar una assemblea per queixar-se. Per això, el degà d’aquell moment, Jordi Pérez, i jo ens vam comprometre a mantenir-los informats, i vam fer algunes reunions amb ells repassant els plànols i el desenvolupament de les obres”, relata amb afecte la directora.

Tot i les dificultats, el curs 2008-2009 la Pompeu va començar a impartir el grau interuniversitari en Medicina, un ensenyament compartit amb la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) que reprenia la voluntat inicial de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) de formar professionals mèdics.

“Conjuntar les cultures institucionals, les maneres de treballar i, fins i tot, les visions de com ensenyar medicina que es tenia des d’una institució amb molta trajectòria, com és l’Autònoma, i una universitat jove, com la Pompeu, que tenia la voluntat d’innovar la seva docència, no va ser senzill. Però gràcies a l’entesa entre el professorat, molts d’ells companys també en la nostra tasca assistencial a l’Hospital del Mar, vam aconseguir col·laborar estretament en una mateixa línia docent. Tant és així, que amb els anys vam acabar creant equips de treball per preparar el que actualment és el pla d’estudis del grau en Medicina de la UPF, que arribaria anys més tard”, explica Joaquim Gea, que va ser degà de la Facultat entre el 2012 i el 2023.

Un any després de l’arribada dels estudis de Medicina, finalitzava la primera fase d’obres al campus i la incorporació de l’Escola Superior d’Infermeria del Mar a la Facultat. “Al campus del Mar, estàvem avesats a la negociació constant. A l’inici, teníem un acord de veïnatge amb l’IMIM, i amb l’arribada de la UAB i l’Escola d’Infermeria vam consensuar un reglament de funcionament”, rememora Lorente.

Finalment, el curs 2011-2012 es va establir el grau en Enginyeria Biomèdica, uns estudis que, en paraules de Francesc Posas, director del Departament entre el 2007 i el 2013, “juntament amb el nou grau en Medicina, van acabar de donar forma al Departament”.

El reconeixement a la recerca d’excel·lència

“Entre el 2007 i el 2013 vam intentar transformar el Departament perquè fos singular en el sistema”, explica Francesc Posas, catedràtic de Bioquímica i Biologia Molecular, que va estar al capdavant del MELIS durant aquest període. Un procés de transformació que ja havia arrencat en fer el primer retir del Departament uns anys abans.

Mantenint sempre una docència excel·lent, es van fer diverses accions per combinar-la amb una recerca puntera. “Vam reorganitzar el MELIS en programes de recerca i vam crear el primer comitè assessor extern per establir un sistema que ens permetés avaluar la recerca que estàvem fent”, detalla Posas.

Tenir un comitè assessor extern –tota una raresa a les universitats– va fer possible que el Departament instaurés un sistema de captació de talent tenure track homologable amb estàndards internacionals, que més tard va ser adoptat per la mateixa Universitat. Amb aquest programa es van reclutar investigadors com Jordi Garcia-Ojalvo, Andreas Meyerhans o Pura Muñoz. “Les noves incorporacions i la fusió dels mateixos serveis cientificotècnics amb els del CRG van suposar un repte, però van ajudar a potenciar el Departament a llarg termini”, detalla el bioquímic.

L’any 2014, els esforços de quinze anys d’una trajectòria perseguint l’excel·lència van veure els seus fruits. El MELIS, i cinc departaments universitaris més a l’estat espanyol, van aconseguir, a la primera convocatòria, l’acreditació com a Unitat d’Excel·lència María de Maeztu, que reconeix els millors centres i unitats de recerca que destaquen per la seva rellevància i impacte internacional dels resultats de la seva recerca.

“Vam ser capaços de reflectir el valor de ser heterogenis. Reconeixíem la raresa de tenir viròlegs, fisiòlegs, especialistes en genòmica evolutiva, gent que fa medicina clínica, recerca bàsica, etc., en un mateix departament. Fins i tot en un mateix projecte! I vam resumir tota aquesta diversitat en un pla de transformació transversal que englobava tot el Departament”, explica Arcadi Navarro.

“D’aquest pla, en van néixer els joint program meetings, trobades mensuals de tot el PDI; també es van incorporar la direcció de campus i el degà a les reunions de direcció per alinear al màxim possible la docència, amb la contractació, la recerca i el campus, i vam fomentar que les unitats de servei tinguessin els seus propis projectes de recerca per tal que fossin pioneres en els seus camps”, detalla Navarro.

Quatre anys més tard, sota la direcció de David Comas, el Departament va aconseguir, per segona vegada, una nova acreditació María de Maeztu. “Vam ser el primer departament universitari a aconseguir un nou ajut”, detalla Comas. Una gesta que, segons Navarro, podem catalogar d’heroica.

“Gràcies al María de Maeztu i a la formalització del programa tenure track,vam poder atraure i retenir talent de manera molt clara i transparent”, afegeix Comas. “Establir el programa, un cop la Universitat ja l’havia integrat, i fer que tothom fos conscient que aquesta era l’única manera d’entrar al MELIS, va ser una gran fita i, alhora, una declaració d’intencions”.

Pandèmia

El confinament decretat el març del 2020 per la pandèmia de la covid-19 va alterar les nostres vides. “El dia abans que decretessin l’estat d’alarma, inauguràvem la sala club, un espai per socialitzar i fomentar la interacció entre els membres del Departament”, explica Comas. Una anècdota que fa palès que poca gent s’esperava el que estava a punt d’arribar.

En aquest context de novetat i d’incertesa, gestionar el Departament va ser complicat. “Mantenir la docència va ser tot un repte. D’un dia per l’altre vam haver de fer classes de manera remota i més endavant vam passar a un format virtual. Però ens en vam sortir, com la resta d’universitats”, relata.

Amb tot, mantenir el ritme de la recerca va costar més. “Les nostres investigacions es basen, en bona part, en els experiments i, per a molts, era imprescindible poder venir a les instal·lacions del PRBB a treballar”, afegeix el catedràtic. “A més, la Generalitat va demanar a les universitats que ens preparéssim per participar en una hipotètica segona fase del Programa Orfeu –per genotipar massivament mostres de pacients i detectar la presència del virus–. Malgrat que al final no es va arribar a executar, la petició va suposar un gran esforç logístic. Vam haver de desplegar la maquinària i el personal necessari per poder dur-la a terme”.

Consolidar el mandat inicial

El setembre del 2021, 23 anys després del seu naixement, la Universitat va aconseguir complir el seu mandat inicial impartint el primer curs del seu propi grau en Medicina. “La manera de fer, la cultura i la perspectiva docent de la UAB i la Pompeu eren diferents, i hi havia discrepàncies, de manera que vam reprendre la idea de fer els nostres propis estudis de medicina”, detalla David Comas.

“Aconseguir fer el nostre grau en Medicina va ser molt complicat perquè s’havien de posar d’acord moltes parts implicades. Però malgrat les reticències, al final vam aconseguir que tothom veiés que aquest canvi seria beneficiós. Això sí, va ser una feina d’equip. Des del rector i vicerector de Professorat del moment, Jaume Casals i Pablo Pareja, respectivament, fins als delegats del rector als estudis de Medicina –Jaume Bertranpetit i, més tard, Francisco Giráldez–, els degans Quim Gea i Joan Ramon Masclans i professorat com Cristina Pujades o Josep Maria Antó”.

“Realment, era una voluntat compartida per molts membres del Departament. Com un mandat inicial; un compromís que teníem des del naixement del MELIS”, afegeix Comas.

Als reptes institucionals, s’hi van sumar noves obres a l’edifici docent per construir les sales de simulacions i la sala de dissecció –infraestructures clau per als nous estudis– i la incorporació del professorat clínic especialitzat de l’Hospital del Mar. “Amb el nostre propi grau en Medicina hem incorporat prop de 150 professors associats i una quinzena de professors permanents”, detalla Jordi Garcia-Ojalvo, catedràtic de Física Aplicada i director del Departament des del juny del 2022.

“La incorporació de tots aquests companys implica un canvi de filosofia; un gran repte per a un departament singular com el nostre. D’ara endavant, haurem de fer equip amb professionals clínics que tenen una activitat acadèmica diferent de la nostra per continuar sent un referent en recerca d’excel·lència estatal i internacional. I per tenir èxit”, explica il·lusionat Garcia-Ojalvo.

“Tot l’equip docent ens haurem de conèixer per poder formar millor els futurs professionals mèdics. Volem que, de la Pompeu, en surtin metges amb una vessant humanística, molt investigadors, tecnològicament potents i oberts al canvi generacional que ja estem observant en els nous estudiants i els nostres pacients”, comenta Joan Ramon Masclans, degà de la Facultat des del passat mes de març. “I això ho hem de fer aprofitant la singularitat de la Pompeu i el bagatge de l’Hospital del Mar, que fa 50 anys que forma professionals mèdics”.

Fer perdurar l’essència

Queda palès que un quart de segle dona de si. Aquell petit departament que naixia valent i ambiciós ha crescut i ara compta amb un equip de gairebé 600 professionals en recerca, docència i administració, que treballen cada dia perquè el MELIS no s’aturi.

En aquests temps, el Departament ha publicat milers d’articles científics; ha transmès els seus coneixements a més de 900 alumnes, que s’han graduat en Biologia Humana, i ha acompanyat a més de 1.200 estudiants de doctorat, que han fet els seus primers passos en el món de la recerca.

En aquest reportatge, hi han sortit només alguns dels noms de les persones que han treballat per fer créixer el MELIS; però, com recorda Francesc Posas, “La direcció d’un departament és sempre una feina d’equip”. Un èxit col·lectiu del treball fet braç a braç entre el personal docent i investigador i el personal tècnic, de gestió i d’administració i serveis. Una suma d’esforços per “seguir la tradició dels qui ens han precedit, creant un departament que, encara avui dia, continua sent únic al món de la biomedicina a les universitats espanyoles”, conclou Arcadi Navarro.